Els nostres científics investiguen en nutrició personalitzada

Per la doctora Laura Camurri. Nestlé Institute of Health Sciences

A la majoria de nosaltres ens han donat alguna vegada el mateix consell per perdre pes: fer exercici i menjar aliments apropiats en la quantitat adequada. Però, segons noves investigacions científiques, hi podria haver una nova dimensió: l’activitat cel•lular del nostre cos afecta el pes que es perd o la resposta del cos davant determinats aliments.

Al Nestlé Institute of Health Sciences, el nostre equip estudia la pèrdua de pes des del punt de vista molecular: com metabolitza el cos els aliments? Per què a algunes persones els és més fàcil aprimar-se? Per què algunes persones aconsegueixen mantenir aquesta pèrdua de pes i d’altres no? I per què aprimar ajuda a prevenir la diabetis en algunes persones però no en altres?

Aquestes preguntes són importants per avançar cap a una visió més personalitzada de la nutrició i la salut. En comprendre les variacions moleculars de les persones, la comunitat mèdica pot oferir solucions que funcionin realment, en lloc d’intentar aplicar un mateix mètode a tots.

Hem invertit en recerca per ajudar les persones a comprendre millor el seu propi metabolisme i les seves necessitats úniques de nutrició, a l’espera de trobar solucions més personalitzades. Heus aquí tres nous descobriments de la nostra última investigació científica.

Investiguem els efectes de l'exercici en els mitocondris

Les cèl·lules contenen mitocondris, que es poden definir com a petits motors que fan funcionar les cèl•lules. Aquests mitocondris converteixen els aliments en energia i no tots tenim la mateixa quantitat d’aquests components. La gent jove que fa molt exercici té centenars de mitocondris a les cèl•lules, mentre que la gent gran o les persones poc actives en tenen molts menys i, per tant, menys “poder” per produir energia a partir dels aliments.

Els mitocondris transformen el menjar en energia

Al desembre del 2016, des de Nestlé vam dirigir un estudi juntament amb la Universitat de Lausana i l’École Polytechnique Fédérale de Lausana per estudiar els efectes de l’exercici en aquests motors cel·lulars, i vam descobrir un fet fascinant: l’exercici no solament augmenta el nombre de mitocondris presents en les cèl·lules, sinó que també fa que s’agrupin les proteïnes productores d’energia que contenen els mitocondris. Això significa que l’exercici provoca un canvi real en el procés de convertir els aliments en energia i que fa que la generació d’energia sigui més eficient.

I per què és important això? Perquè ens porta a pensar en la creació de solucions nutricionals personalitzades per reproduir els efectes de l’exercici, ara que sabem que augmentar el nombre de mitocondris no seria suficient. Per ser més eficients, també hauríem d’ajudar-los a fer que les seves proteïnes s’agrupessin. De fet, estem intentant unir mitocondris dins de la cèl·lula perquè interactuïn entre ells.

Un “interruptor general” metabòlic

Som conscients que es fa estrany que hi pugui haver un producte nutricional que reprodueixi els efectes de l’exercici. Però no és tan escabellat com sembla.

Hem investigat els efectes d’un enzim denominat AMPK, una espècie d’interruptor general metabòlic que ajuda els músculs a convertir la glucosa i el greix en energia. L’AMPK alerta el cos de quan necessita més energia (per exemple, quan fem exercici). Els nostres equips han descobert que l’AMPK es pot controlar i això vol dir que hi podria haver una manera de treballar amb l’enzim per traslladar més glucosa de la sang al múscul i augmentar així la quantitat de greix que es converteix en energia.

Una innovació com aquesta no hauria de ser substituta de l’exercici, però podria ajudar persones amb afeccions cròniques com l’obesitat o la diabetis tipus 2 que no poden fer exercici amb normalitat, o a les que es recuperen d’una lesió que en limita l’activitat física. Si podem desenvolupar un producte que augmenti els efectes de l’AMPK, es podria donar a algú que simplement faci un passeig a pas lleuger l’efecte d’augment del metabolisme que suposa córrer 20 minuts o anar amb bici 40 minuts. Això obre una perspectiva molt interessant pels qui lluiten contra una malaltia crònica.

Un tipus de petjada diferent

La diabetis de tipus 2 també constitueix una àrea potencial de recerca. En persones que són prediabètiques o amb sobrepès, es creu que perdre pes evitarà el desenvolupament de la malaltia. Però això no sempre és així. La comunitat científica mai no ha estat segura de per què algunes persones que perden pes aconsegueixen evitar el desenvolupament de la diabetis de tipus 2, mentre que unes altres la desenvolupen malgrat la pèrdua de pes.

Científics de Nestlé en el treball

Vam iniciar un estudi, juntament amb investigadors d’universitats de Maastricht i Copenhaguen, que va descobrir alguns marcadors en sang (que estem començant a descriure com a “petjada lipídica”) que poden començar a diferenciar les persones prediabètiques que és probable que responguin a la pèrdua de pes amb un control millor del sucre, amb la qual cosa es podria evitar la diabetis de tipus 2.

Aquesta petjada proporciona el que es denomina marcador biològic, que permet als professionals de la salut saber quins pacients respondran o no amb un control millor del sucre després d’una pèrdua de pes. Això pot ajudar-los a triar un camí nutricional individualitzat que s’adapti millor a la situació del pacient. Dit d’una altra manera, podria canviar el nostre enfocament del diagnòstic i el tractament de les persones amb el risc de desenvolupar diabetis.

I què significa tot això?

Cada vegada som més conscients que cada cos es comporta d’una manera diferent. Si bé hi ha mètodes bàsics que tots podem adoptar per millorar la nostra salut, també queda molt per descobrir i millorar en una escala més personalitzada.

Les nostres recerques ens estan ajudant a comprendre com els productes nutricionals poden reconfigurar la nostra manera de veure la salut. I la pèrdua de pes només és una peça d’aquest puzle.